ARBRE DE PROBLEMES I SOLUCIONS.

Jaume Colomer

El sector teatral està preocupat per la baixada d’espectadors. Un cop eliminades les restriccions derivades de la pandèmia, semblava que els públics tenien ganes de tornar al teatre. L’inici de la temporada teatral 2021-22 va ser esperançadora, però a l’hivern hi ha hagut una baixada significativa de demanda que s’ha accentuat als mesos d’abril a juny. El Festival Grec ha comportat una remuntada que genera rebuf fins la primera setmana d’agost[1]. El setembre començarà una nova temporada, el sector fa previsions amb por i esperança i pensa que la clau és oferir una programació molt atractiva.

Les darreres setmanes han aparegut alguns articles molt interessants sobre aquest fenomen i aporten diversos arguments i punts de vista que he considerat oportú sistematitzar el debat per donar resposta a tres preguntes: Què està passant? Perquè passa el que està passant? Què caldria fer per revertir la situació?

1 – Què està passant?

Les dades objectives són les següents:

• La temporada 2018-19, l’última completa abans de la pandèmia, es va tancar a Barcelona amb 2,5 milions d’entrades venudes i 64,4milions d’euros recaptats.
• La temporada 2020-21 (encara amb restriccions per la Covid) amb 1,4 milions d’entrades i 38,6 milions d’euros.
• No tenim encara les dades de la temporada 2021-22, l’inici va ser bo però durant els mesos d’abril a juny s’ha constatat una caiguda inusual d’espectadors, encara que el Festival Grec ha comportat un impuls de recuperació. Es preveu tancar la temporada amb un 8% menys que una temporada mitjana. Els darrers mesos les sales registren una ocupació del 58% de mitjana[2]. La Sala Beckett registra una baixada del 80% al 30% els darrers mesos[3] i el Teatre Lliure una ocupació del 63%[4].
• Sabem les dades totals però no les tenim desagregades per perfils. No sabem quant de públic hem perdut ni de quins segments (es concentra en les franges d’edat elevades? en els públics de proximitat? en certes categories d’espectacles?), no sabem si l’audiència es concentra en uns quants espectacles i es produeix una polarització de l’oferta (espectacles atractius i no atractius), no sabem si comptem amb menys clients o una reducció de les freqüències de compra[5].
• Sembla que interessen més les comèdies[6], que funcionen millor les obres evasives i els espectacles que tenen una marca (un títol conegut o clàssic) i compten amb actors famosos[7] . Els grans musicals continuen tenint èxit[8]. Alguns espectacles tenen notable èxit, com per exemple el de La Cubana, L’oreneta de Guillem Clua o Quant temps em queda de Marta Buchaca.
• En canvi, les obres de creació contemporània sense cares conegudes són d’alt risc i necessiten temporades llargues per tal que el públic es vagi convencent del seu valor[9] .

2 – Perquè passa el que està passant?

Si totes les veus del sector estan bastant d’acord sobre els fets descrits, hi ha una gran diversitat de punts de vista sobre els factor que ho expliquen. Podem agrupar els seus arguments en dues grans categories:

a. Factors circumstancials:

Alguns operadors consideren que en aquests mesos coincideixen una sèrie de circumstàncies que provoquen, el que s’anomena, la tempesta perfecta:

• Els efectes residuals de la pandèmia: no hi ha restriccions però roman una sensació de risc en els públics escènics de més edat, que són la majoria.
• La crisi derivada de la guerra d’Ucraïna (inflació, clima d’inseguretat, estat d’ànim col·lectiu, etc.) frenen la tornada al teatre.
• L’arribada del bon temps provoca que les persones tinguin la necessitat imperiosa d’estar al carrer i de viatjar després de dos anys de no fer-ho per les restriccions de la pandèmia.

b. Factors estructurals o sistèmics:

Altres operadors i experts consideren que, tot i que hi incideixen negativament els factors circumstancials apuntats, les causes són més estructurals o sistèmiques perquè el que ha passat els darrers mesos no ha fet més que accentuar una tendència anterior. Dins d’aquests, uns posen l’accent en l’oferta i uns altres en la demanda.

• Hem perdut espectadors perquè l’oferta és poc atractiva?
  Alguns operadors consideren que darrerament l’oferta d’espectacles és poc atractiva perquè no té prou en compte els interessos dels públics, els formats són poc innovadors, s’ofereixen pocs grans títols que donin confiança als públics.
  
  La cartellera, per motius diversos, és menys innovadora que abans de la pandèmia. A partir de la crisi econòmica del 2008 i, després, amb les restriccions de la pandèmia, els productors i gestors d’espais escènics s’han tornat més conservadors perquè el risc es paga molt car. Una cartellera conservadora és menys atractiva i comporta la progressiva pèrdua de públics.
  
  D’altra banda, el finançament públic a la producció innovadora és insuficient per compensar el risc.
  
• Hem perdut espectadors perquè els seus hàbits han canviat?
  Altres operadors consideren que el factor clau per explicar la pèrdua d’espectadors és el canvi d’hàbits. La nostra societat viu un canvi intens i accelerat que obliga les persones a adaptar de forma continuada i reactiva el seu estil de vida i, per tant, els seus hàbits culturals i de lleure. Alguns experts fan les següents constatacions:
  
  • Els ciutadans amb interessos culturals destinen menys temps a pràctiques presencials perquè amb l’expansió de continguts i plataformes digitals poden accedir a més pràctiques culturals i han d’administrar un temps cada vegada més escàs derivat del fenomen de l’acceleració social[10].
  • Des de la pandèmia, la majoria de ciutadans s’ha acostumat a comprar online tot el que necessita i els agrada la comoditat i la immediatesa d’aquest canal. També els agrada poder triar continguts a la carta a partir d’un perfil autosuggerit[11] com ofereixen les plataformes de continguts digitals a partir dels algoritmes. En canvi, accedir a un espectacles presencial és molt més complicat i car.
  • Els interessos dels públics cada cop són més especialitzats, la demanda cada cop està més fragmentada o atomitzada. Les ofertes generalistes interessen menys.
  • La majoria d’espectadors habituals tenen informació insuficient de l’experiència que els proposen les propostes presencials, i això els dona inseguretat en el procés de decidir la compra d’entrades, a diferència dels continguts digitals que ofereixen informació molt més completa.
  • Els públics han deixat de planificar, la majoria ja no fan compra anticipada ni reserves de grups[12], les pràctiques d’oci es decideixen en el moment.
  • Els públics digitals s’han acostumat a crear continguts i intercanviar-los, a tenir interlocució amb creadors i amb gestors, a desenvolupar diversos rols i influir en la presa de decisions sobre els continguts a produir. En canvi, els espais escènics només els ofereixen ser consumidors passius, i aquest rol ja no els satisfà prou[13]

3 – Què caldria fer per revertir la situació?

Segons Marta Cervera, el sector es conjura per sortir del  pou. Amb aquest títol ha publicat a El Periódico[14] un article que recull l’esperança que el sector té de remuntar la demanda amb una oferta atractiva a partir de setembre. Isabel Vidal[15] considera que la premissa per atraure el públic és comptar amb una cartellera potent i Jordi Gonzàlez[16] preveu “una temporada atractiva que se sabrà defensar bé”. Enrique Salaberría[17] considera que, “més enllà de com funcioni l’economia, la societat necessita espectacle en directe, ja sigui teatre o futbol, perquè els espais on la gent s’ajunta i desfoga sempre seran necessaris”. Tot indica que el sector posa tota la llenya al foc per fer una oferta molt atractiva perquè considera que aquesta és la clau per millorar  la situació.

Encara que el sector consideri que és l’oferta el que mou la demanda, tot fa pensar que estem en un escenari de multifactorialitat ja que, com hem argumentat, hi ha factors circumstancials i estructurals que es reforcen per explicar la davallada de demanda, i dins dels factors estructurals n’hi ha de relatius a l’oferta però també al canvi d’hàbits dels espectadors.

Un cop identificades les causes del problema, hem de ponderat quines són les que més incideixen de forma més significativa en l’efecte analitzat i, d’aquestes, quines són susceptibles de ser modificades. Això ens permet elaborar una proposta d’arbre de solucions.

Sembla que el sector teatral confia en la temporada vinent i reconeix que el que passi al setembre i octubre serà determinant. Considera que el millor que es pot fer és oferir una temporada atractiva[18] perquè la premissa per atreure el públic és comptar amb una cartellera potent[19]. Aquest pensament és comú, sobretot, als gran productors, però les companyies i petites productores no tenen clar que puguin oferir produccions atractives sense una major aportació de recursos públics.

En la proposta d’arbre de solucions, apuntem algunes propostes que agrupem en dos grans eixos: revisar el contingut de la proposta de valor i revisar la seva gestió.

3-1 Revisar el contingut de la proposta de valor

a. Conèixer millors els hàbits i interessos escènics dels públics

• Saber quins perfils no han tornat després de la pandèmia i els motius, per poder-los recuperar.
• Explotar les dades transaccionals dels públics per conèixer millor els seus hàbits i interessos.
• Establir un canal de contacte i diàleg permanent amb els públics per conèixer millor els seus interessos i noves tendències.

b. Repensar els continguts, formats i llenguatges

• Planificació de la producció i programació escènica a partir del coneixement dels interessos, necessitats i preocupacions dels públics per fer una programació més atractiva.
• Aplicar estratègies de crowdsourcing per fer una programació que encaixi millor amb els seus interessos.
• Repensar els continguts, formats i llenguatges, apostar per continguts híbrids i itineraris transmedia per atreure públics amb interessos i estils de consum molt diversos i oferir-los diverses portes d’entrada.
• Revisar els criteris de subvenció de les convocatòries públiques, prioritzant la creació contemporània local vinculada a espais d’exhibició i donant suport a petits operadors quan projectin mancomunar la producció.

c. Revisar el rol dels públics i la seva participació en l’oferta escènica

• Oferir als públics oportunitats de participació en diferents àmbits (creació, producció, programació, etc.) i la possibilitat d’intercanviar amb altres les seves propostes i punts de vista (promoure comunitats d’interès).
• Oferir espais de creació vinculats als espais d’exhibició com a finestra de visibilitat.

3-2 Revisar la gestió de la proposta de valor

• a. Promoure la gestió mancomunada de l’oferta (concentració de productors i gestors d’espais escènics) per generar economies d’escala. Aquesta estratègia de racionalització ha tingut diversos antecedents no reeixits, però un dels grans problemes estructurals del sector és seva atomització. Més que la concentració d’oferta en poques mans, com alguns grans operadors consideren, un treball en xarxa mantindria millor la biodiversitat escènica actual.
• b. Oferir temporades més llargues als espectacles no mediàtics, amb aforaments progressius (primer en sales petites i després en sales més grans si creix la demanda).
• c. Oferir un portal d’accés a tots els continguts presencials per comprar els drets d’accés en dos clics a través d’un sistema de subscripció simple que pugui competir amb la de les plataformes de continguts digitals.
• Digitalitzar plenament la gestió de l’oferta i de la relació amb els espectadors incorporant metodologies de màrqueting relacional i de continguts.
• Posicionar favorablement l’oferta escènica presencial a internet i generar trànsit a les xarxes socials per tenir visibilitat i rellevància.

Sant Celoni, 10 d’agost del 2022

---

[1] Jordi Gonzàlez, director de continguts i vicepresident de Focus.

[2] Article “Per què no tornem al teatre?”, de Laura Serra al Diari Ara el 04.04.2022

[3] Entrevista a Toni Casares, director de la Sala Beckett, a RAC1.

[4] Entrevista a Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure.

[5] Aquestes preguntes les formula Ferran López, director de Teknecultura, en l’article Les audiències de la recuperación, publicat en el seu blog.

[6] Segons David Selvas, en una entrevista a El Món a RAC1 amb Anna Vallhonesta el 04.08.2022, l’interès per les comèdies indica una tendència a la banalització.

[7] En opinió de Jordi Casanovas, recollida en l’article de Laura Serra.

[8] Segons Enrique Salaberría, director de Smedia i gestor del Teatre Apolo, la gent busca oci.

[9] En aquests casos, els públics van creixent de mica en mica, segons Jordi Casanovas.

[10] Rosa, Hartmut (2016). Alienación y aceleración. Hacia una teoría crítica de la temporalidad en la modernidad tardía. Katz editores.

[11] Com argumenta Ferran López.

[12] Com argumenta Toni Casares en una entrevista a El Món a RAC1 amb Anna Vallhonesta el 04.08.2022.

[13] Ho argumenten diversos entrevistats del jurat del Premi Internacional a la Innovació Cultural 2015 del CCCB.

[14] Article El teatre es conjura per sortir del pou, de Marta Cervera. El Periódico, 6.08.2022, tema del dia.

[15] Isabel Vidal, presidenta d’Adetca.

[16] Jordi Gonzàlez, director de continguts i vicepresident del Grup Focus.

[17] Enrique Salaberría, president del Grup Smedia amb una desena de sales a Madrid i una a Barcelona (Apolo).

[18] Així ho argumenta Jordi Gonzàlez.

[19] Segons argumenta Isabel Vidal, presidenta d’Adetca.